Sobre el bloc

Es va quedar sense feina amb dos fills i una hipoteca. Va posar en marxa el seu projecte i es va donar feina a ell mateix. A més d’haver fet realitat el seu somni, ara és un emprenedor d’èxit. Milers de catalans han passat per situacions semblants i tots se n’han sortit. “De 8 a Vuit” mostra històries com aquesta. És una sèrie documental de 13 capítols que fomenta l’esperit emprenedor i la conciliació de la vida professional i de l’àmbit familiar.

Categories

07/07/10

Capítol 13

"Si estàs disposat a fer el que calgui per dedicar-te al que realment t'agrada, te'n sortiràs". Gran frase, aquesta. Me la va deixar anar un pallasso. Perdó, un senyor pallasso! Així és com es presenta actualment el Pep Ayora.

En Pep és un personatge únic. Es dedica a repartir alegria allà on el criden. Però no sempre ha estat així.

Abans era un senyor més aviat avorrit. Es llevava cada dia per vestir-se impecablement amb americana, camisa, pantalons i una corbata d'aquelles que fan de vostè. Ho feia per anar al seu despatx, on es passava les hores mortes fent de directiu en una empresa multinacional.

Un dia en Pep es va plantar al despatx del director general:

- "Senyor, Plego! Aquí té la meva dimissió irrevocable".
- "No intenti convèncer-me perquè no ho faci, està decidit".
- "No em demani motius, no n'hi ha".
- "No pensi que marxo a la competència, no ho penso fer".
- "Me'n vaig a fer de pallasso!".

La Irene Belenguer també va optar per això dels girs de 180º. Ella és una noia valenciana que treballava al món audiovisual, especialitzada en la producció.

Farta de la precarietat del sector i de la deshumanització que duen a terme algunes productores, va decidir plantar-se.

Se li donen bé les manualitats, de manera que va tirar per aquí. Carregada de coratge i de valentia va llençar al mercat un nou concepte de complements artesans.

Hem escollit el Pep i la Irene per tancar aquesta primera temporada del "De 8 a Vuit". Darrere de les càmeres hem viscut una experiència molt enriquidora, divertida i agradable. El resultat han estat aquests 13 capítols que heu anat seguint.

Sé que sembla tòpic i fins i tot nyonya, però us agraïm de tot cor que hàgiu estat a l'altre cantó de la pantalla, ja sigui mirant la TV convencional, la TV per Internet o ambdues opcions.

Tant de bo el "De 8 a Vuit" tingui continuïtat. Això, malauradament, no depèn de nosaltres.

Personalment m'ha entusiasmat conèixer tota aquesta fauna capaç de treballar més de 12 hores cada dia, peti qui peti. Aquesta gent que ens posem en marxa a les 8 i no parem, com a mínim, fins les vuit.

 

 

30/06/10

Capítol 12

L'Albert Majós es defineix com a kamikaze i com a suïcida. Tot perquè no para de tenir idees d'aquelles que s'anomenen "de bumbèru". El que el fa diferent dels altres és que l'Albert les intenta posar a la pràctica. Però el millor de tot és que, a més a més, funcionen.

L'última de l'Albert ha estat treure's de la màniga un nou concepte per promocionar una entitat, un producte, una marca, etc. Es tracta de posar olor a les institucions. És alguna cosa així com l'olor corporativa. És el que ell anomena "màrqueting olfactiu".

Però a banda de tot plegat, l'Albert és un individu graciós, divertit, extrovertit i enginyós. Francament, el rodatge que vem fer amb ell va ser un dels més "catxondos" d'aquesta primera temporada del "De 8 a Vuit".

L'altre protagonista d'aquest capítol és el Jordi Bufí. És informàtic i, com tot emprenedor, ha hagut de suar sang per poder-se guanyar la vida amb el seu negoci. Ens va cridar l'atenció la seva capacitat d'adaptar unes habilitats a una oportunitat de mercat en un món on hi ha moltes coses investigades.

És cert que d'informàtics n'hi ha molts, que el món de la tecnologia corre a molta velocitat i que la majoria d'aquests àmbits estan molt explorats. Per tant, sembla difícil introduir-se en aquest mercat amb una solució innovadora i sense haver d'invertir una morterada que la majoria de mortals no tenim. Però en Jordi va saber trobar la seva fórmula. No us la perdeu.

 

 

23/06/10

Capítol 11

Muntar un projecte propi, donar-se feina a un mateix i acomplir un somni és dur. Molt dur. Gratificant a la llarga, però dur. Amb aquest capítol mirem de mostrar la vessant més crua per la què hem de passar els emprenedors. En major o menor mesura, tots passem per aquí.

En Gerard Marcó és un productor de cinema d'autèntica vocació. La seva passió no té límits i, francament, poques vegades he vist algú tan entregat com ell. No té por de res, està disposat a tot i no té res a perdre. El seu somni és produir una pel·lícula. I després una altra. I una altra, i una altra. És per això que va muntar "Més que films", una productora cinematogràfica per la qual està disposat a deixar-s'hi tot el que calgui i més. Ho demostra en cadascun dels frames del seu reportatge. No us el perdeu.

També us presentem la Carlotta i la Victòria. Totes dues han trobat una oportunitat de negoci d'aquelles que brillen amb llum pròpia. Ningú hi havia pensat, i era tan senzill com observar l'entorn. A partir d'aquí aquestes dues noies de Sant Feliu de Llobregat es van llençar al buit. Un altre camí gens fàcil i ple de dificultats.

Crear quelcom nou i fer-ho créixer és una de les coses més complicades que existeixen. Si demanes ajuda, t'exigiran resultats. Uns resultats que no podràs presentar perquè, justament, estàs proposant una cosa totalment nova. És aquí quan cal marcar diferències.

Si coneixeu algú que no estigui passant per un bon moment, si coneixeu algú amb alguna idea, si coneixeu algú que pensi que els somnis no es poden fer realitat, si coneixeu algú que pensa que per arribar lluny cal tenir molta sort o si coneixeu algú que es lleva cada dia per fer alguna cosa que no li agrada... recomaneu-li aquest capítol. Una demostració que existeix la fórmula per fer tot allò que se't passi pel cap. No cal fer màgia, cal posar-hi un parell...

 

 

16/06/10

Capítol 10

L'Oriol Garriga és un pallasso. Un pallasso que s'ha trobat fent de pare de família i fent d'empresari. Així és com es defineix ell mateix. I trobo que és una definició molt encertada.

Cal tenir en compte que fer de pallasso és una cosa molt seriosa. Seriosa i difícil. No hi ha res més difícil que fer riure als altres. A l'hora és una de les coses més gratificants que hi ha. Tenir una feina així és un luxe.

L'Oriol és un noi de vocació, i quan s'hi posa no hi ha qui el pari. Va començar en això dels espectacles de molt jove. Va iniciar la seva formació en el món del circ, un àmbit que no és ni de bon tros el que sembla.

Però l'Oriol té els seus objectius entre cella i cella i el seu fort és anar a totes. No va trigar gaire a deixar-se anar per la seva creativitat, a deixar de banda les directrius dels manuals per seguir els seus paràmetres. El camí no és gens fàcil, però allà el tenim. Donant-ho tot.

L'Oriol té tot el que ha de tenir un emprenedor: s'expressa de manera impecable i no li tremola el braç a l'hora d'iniciar un projecte, sigui quin sigui, amb l'objectiu de fer passar una bona estona als altres. A més, és un catxondo. Molt catxondo! Ja ho diu ell, és un pallasso. Un pallasso dels de vostè.

Els de BAUDpro tenim molta sort. Tenim sort de trobar de tant en tant personatges com l'Oriol. El vem descobrir amb "Circòpates", de manera que ja us podeu imaginar que hem xerrat amb ell en diverses ocasions. Però sempre ens sorprèn. Era totalment impossible que el "De 8 a Vuit" deixés de fer una visita a aquest nano. "Kinoa Espectacles", recordeu aquest nom.

"Si tu et mous, el món es mou". "Em diuen que sóc molt valenta, però no és valentia; és fer el que t'agrada". Així es presenta l'Eva Fernández, l'altra protagonista d'aquest capítol. Si l'Oriol té tots els ingredients necessaris per fer que un projecte personal triomfi, l'Eva no es queda gens curta. El que més em va sorprendre d'ella va ser la capacitat que té per llançar-se a la piscina.

Hi ha aigua? Sabré nedar? M'hi llenço i surto de dubtes! Aquest va ser el plantejament de l'Eva ara fa uns anys. Tenia un lloc de treball fixe, un bon sou i totes aquelles coses. Però sentia dins seu un no sé què que li feia ballar el cap. Li van proposar un projecte pilot de 3 mesos sense possibilitat de continuar més enllà del temps establert. Va deixar el seu lloc de treball, el seu sou fixe i a l'aigua!

I després què? Després s'ha espavilat. Ha sabut trobar-se un lloc i ara mateix sap que hi ha crisi perquè mira la TV, llegeix el diari i escolta la ràdio. Quan vaig entrevistar l'Eva em va donar una lliçó d'aquelles que cal apuntar. "Si tu et mous, el món es mou". Si encara no us heu mirat aquest capítol, correu a fer clic... és gratis!

 

09/06/10

Capítol 9

El reportatge de "La Peça Llarga" va ser, sens dubte, un dels rodatges d'aquest programa on millor ens ho hem passat. Fins el punt que ens vem oblidar en molts moments que estàvem treballant. Allò semblava una festa grossa amb els amics.

Vem pujar-hi un diumenge al matí. Prèviament havíem parlat amb el Joan, l'emprenedor en qüestió. Li havia explicat com ho faríem i el que necessitàvem. Ell ens va comentar que millor que féssim el reportatge en cap de setmana, que és quan li vénen famílies a la casa rural i es veu una mica de moviment. També ens va comentar que sovint hi organitza dinars amb amics i familiars i que, d'aquesta manera, els podia dir que traguessin el cap per allà.

El poder de convocatòria d'aquest nano és impressionant. Un grup d'entre 15-20 persones es va concentrar allà per fer claca. Allò era com un rodatge amb públic. Un públic molt catxondo, perquè realment es tracta d'una gent extremadament agradable i quan s'entesten a fer gresca creieu-me que en fan.

Tot plegat en un paratge típic pirinenc, a la vora d'un petit poble del Ripollès. En una casa rural de tota la vida, però amb totes les comoditats d'avui dia. Us recomano especialment que proveu el circuit de tir amb arc que el Joan té muntat als voltants de la masia. És una mena d'excursió per la muntanya on has de trobar un seguit d'animals de fusta (a mida real) i hi has d'anar clavant fletxes. No m'estranya que el Joan tingui l'objectiu de dedicar-se únicament i exclusiva a "La Peça Llarga". Realment, allà s'hi està molt i molt bé.

L'altre protagonista d'aquest capítol és l'Àlex Padró, un cerveser de Barcelona. No és un cerveser perquè li agradi molt la cervesa, que també. És cerveser perquè realment viu i rendeix culte a aquesta preuada beguda. S'agraeix tastar cervesa artesana a Catalunya com si anessis de viatge a la República Txeca o a Alemanya. Em pensava que per gaudir d'aquest plaer m'havia de fer un bon camí, però des que vaig descobrir "Glops" tinc clar que no cal. Us recomano especialment la cervesa "Glops Torrada". Si sou dels meus, que gaudiu amb un bon àpat i un bon beure, us encantarà. No cal dir que si teniu pensat aprendre a fer cervesa a casa no deixeu de mirar aquest capítol. L'Àlex explica que va començar a la cuina de casa i que va acabar muntant una fàbrica.

 

Pàgina 1 de 3


© Xarxa Audiovisual Local
Logo_xtvl