Sobre el bloc

Es va quedar sense feina amb dos fills i una hipoteca. Va posar en marxa el seu projecte i es va donar feina a ell mateix. A més d’haver fet realitat el seu somni, ara és un emprenedor d’èxit. Milers de catalans han passat per situacions semblants i tots se n’han sortit. “De 8 a Vuit” mostra històries com aquesta. És una sèrie documental de 13 capítols que fomenta l’esperit emprenedor i la conciliació de la vida professional i de l’àmbit familiar.

Categories

02/06/10

Capítol 8

Era un dijous al matí. Anàvem cap a Vic per a entrevistar una noia de 24 anys que es diu Marta, tot i que també es fa dir "Mar" (el seu nom artístic).

D'ella sabíem que va muntar un negoci al casc antic de la capital d'Osona anomenat Harmonia. Ens havia escrit un petit paràgraf que m'havia cridat força l'atenció: "ara mateix el meu dia a dia es basa en la lluita per poder tirar endavant. Sobreviure als quilòmetres dels dies fins arribar a un cim. Aquest cim serà trobar la estabilitat econòmica, valdre'm de manera autònoma, gaudir (encara més) de treballar per mi mateixa i poder crear nous projectes propis".

Sabíem que la "Mar" s'havia inventat un concepte força curiós, el de "moda-poètica". Se li va passar pel cap després d'haver ideat una col•lecció d'abrics inspirada en els anys '60. No va ser gratuïta la inspiració. Buscava commemorar d'aquesta manera la trajectòria literària de Miquel Martí i Pol. Cada abric de la col•lecció estava inspirat en un dels seus poemes.

Aquesta va ser la primera col•lecció de la marca "La Pensativa", un projecte en què hi està treballant conjuntament amb una de les seves amigues.

"La Pensativa" té una gran particularitat: totes les seves peces estan confeccionades a partir de la reutilització de teixits, d'ornaments i detalls reciclats o de roba en desús. Però sempre prenen com a fil conductor (mai millor dit) una temàtica o un concepte determinat.

Sabíem que la "Mar" feia tot això mentre estudiava confecció. També sabíem que té molt clar que tot plegat no és excusa per deixar d'escriure al seu bloc, ni per deixar de mirar-se totes les revistes de moda que et puguis imaginar (cal estar al lloro de les tendències), ni per abandonar les seves classes de pintura, ni molt menys per deixar d'anar amb els amics a sopar, a fer la cervesa, al teatre, a prendre el sol, d'excursió o al cine (versió original subtitulada en català, si us plau)**.

Sabíem que la "Mar" tanca la botiga dilluns, el dia que tenia menys afluència de visitants. Descansa dilluns, doncs? No! Dilluns se'n va a comprar els elements que ven i que no fabrica ella mateixa. Se'n va a voltar per Barcelona, París, Londres, Madrid o Milà entre d'altres.

Sabíem tot això mentre anàvem al cotxe a entrevistar-la. Jo, particularment, cada cop que vaig a fer una entrevista sento una sensació estranya. Una sensació a cavall entre nervis, angoixa, adrenalina i passió. Sempre la mateixa sensació. Tant és davant de qui hagi de seure: del personatge més fotografiat, de l'individu que busca poder, d'aquell que ja l'ha aconseguit o de qui és completament anònim. Sempre em passa pel cap el mateix fantasma: "com anirà la conversa?"

En aquest cas, sobre el paper, sabia que havia de seure davant d'una fora de sèrie. Coneixeu algú de 24 anys que tingui aquesta activitat? Coneixeu algú de 24 anys que decideixi muntar un negoci propi mentre estudia? Coneixeu algú de 24 anys que tingui aquesta valentia? Jo no en coneixia ningú. De fet, els vintanyeros més mediàtics que havia vist últimament havien estat els de Generación Ni-Ni" de La Sexta.

Quan vem veure la "Mar" en acció vem "flipar" (com diria ella). Evidentment, estàvem davant d'una emprenedora, d'una guanyadora nata, d'una piti-collons... D'una canya, vaja.

Duia la botiga, m'atreviria a dir, amb veterania. Sabia vendre magistralment. Sabia atraure visitants, clients, curiosos,...

Tot el seu negoci té una estètica i un estil determinat, però li sabia trobar el lloc a tot aquell qui entrava. Tenia molt clar com s'ha de tractar a tothom. I en les estones en què la botiga se li buidava del tot (poques, per cert) es posava a cosir.

Vem marxar de Vic amb la sensació que havíem encertat completament escollint la "Mar" per protagonitzar aquest capítol del "De 8 a Vuit". Evidentment, el programa dura el que dura i no ho podem mostrar tot. Però ho podeu descobrir vosaltres mateixos fent un cop d'ull a la "botiga-taller" de la "Mar" (Harmonia), al centre de Vic (C/ Cardona, 4).

Per cert, no sé si la "Mar" és molt mediàtica o què, però també tenia molt clar com facilitar la feina als que vénen a fer-te un reportatge per la TV. També tenia molt clar què fer perquè els reporters s'enduguin una bona sensació de tu. Creieu-me, això només ho saben fer una minoria molt minsa. Potser, gràcies a aquesta habilitat, li he dedicat tota aquesta parrafada.

Com a contrapunt us presentem el David Paz, un granger ecològic de la comarca de La Segarra. Per cert, no deixeu passar l'oportunitat de tastar un dels seus pollastres. Espectaculars!

 

**Aquesta aportació és meva. Perdona "Mar", no sé si hi estaràs d'acord. Però és que amb tot el que s'està dient últimament, què voleu que us digui... ja cansa...

 

26/05/10

Capítol 7

Valentia, optimisme, esforç i un pèl de bogeria. Aquestes són les paraules que em vénen al cap quan recordo els dos protagonistes d'aquest capítol del "De 8 a Vuit". El millor de tot és que, a simple vista, són molt diferents entre ells.

Per un costat l'Adrià Russo, un enginyer que està revolucionant el món de les telecomunicacions. Per l'altre la Mònica Fontseca, una entrenadora esportiva que ajuda a la gent a viure més relaxadament. L'Adrià té un posat més aviat sobri. La Mònica llueix un look força alternatiu. Però tant l'Adrià com la Mònica van decidir un bon dia nedar a contracorrent.

Tots dos van decidir guanyar-se la vida amb negocis arriscats. L'un perquè plantejava quelcom totalment novedós i desconegut. L'altra perquè havia de fer front a una forta despesa i, com la majoria de mortals, tan sols tenia uns petits estalvis.

Tots dos han hagut de superar adversitats. Tots dos han sentit allò de: "us heu tornat bojos!". Cap dels dos en va fer cas. L'Adrià es va aventurar després de quedar-se sense feina. La Mònica es va tirar a la piscina en detectar una possible necessitat.

Tots dos veuen llum allà on la majoria de gent veu un fosc túnel. L'Adrià assegura amb alegria que el 2009 va ser el millor any des que va muntar el seu negoci. La Mònica afirma amb contundència que "les crisis estan plenes d'oportunitats, i que tu tan sols has de trobar la teva".

Tots dos han transformat el seu esforç, el seu punt de vista diferent i el seu optimisme en resultats. A tots dos els va bé. Tots dos se n'han sortit. Tots dos saben com és de complicat dependre només d'ells mateixos. Tots dos seguiran donant-ho tot. A cap dels dos els han regalat res.

Si la crisi us ha afectat de ple, si no esteu passant pel millor moment, si n'heu pensat alguna i molts us prenen per bojos o si us sentiu identificats amb tot plegat, us recomano especialment aquest capítol del "De 8 a Vuit". Penseu que TOTS hem passat pel mateix.

 

 

19/05/10

Capítol 6

"En època de crisi la comunicació és imprescindible per sobreviure. Mireu el Titànic quan s'enfonsa. Les barques de rescat només recullen la gent que aguanta cridant i demanant auxili". Aquesta és una de les millors analogies que he sentit últimament sobre la importància de la comunicació corporativa.

Me la va deixar anar el Jordi Pérez, un jove consultor de màrqueting molt enfocat en les noves tecnologies. Ho va fer tranquil, distès, al sofà de casa, mentre l'entrevistava per aquest programa.

El cas del Jordi és força peculiar. Va començar en això del màrqueting de forma clàssica. No va vendre enciclopèdies porta a porta, però poc li va faltar. Ell tenia molt clar que el futur està en saber transmetre un missatge aprofitant les eines massives que fa només 4 dies que tenim a l'abast.

Sota premisses com aquesta s'ha muntat tot un univers que, al meu criteri, és un immillorable exemple de com són els nous empresaris de Catalunya, aquells a qui els espera un futur més que prometedor. Fora corbates, fora caliquenyos i fora totes les fórmules que han caracteritzat els empresaris que hi havia fins ara (aquests que ens han portat, entre d'altres, a la pitjor crisi econòmica de la història des del Crack del '29).

El nou màrqueting. Aquest va ser el pal de paller del negoci que va muntar el Jordi. No només es va treure tot el suc a ell mateix, sinó que també va saber veure una bona oportunitat i va trobar la fórmula per anar pujant graons sense haver de deixar-se una morterada pel camí.

Molts recorden Thomas Jefferson per haver dit: "The man who stops advertising to save money is like the man who stops the clock to save time" (aturar la inversió en publicitat per estalviar diners és com aturar el rellotge per no perdre temps). No sé si al Jordi Pérez el recordaran per la seva analogia del Titànic. Jo, almenys, sí que ho faré.

En la història del Jordi se centra aquest capítol del "De 8 a Vuit". Com a contrapunt la Sílvia Edo, una òptica-optometrista del Vendrell que fa poc ha pres el relleu al capdavant d'un negoci familiar.

 

05/05/10

Capítol 4

De vegades seus a xerrar amb gent que en sap molt més que tu. Que et dóna 10.000 voltes. Que té uns coneixements que ni t'imagines. De vegades et trobes amb gent així. T'hi has de seure davant i l'has d'entrevistar. Això és una de les coses maques que té aquest ofici.

A simple vista, l'Ignasi Belda és un noi de 31 anys. Trempat, amb un cert tarannà de petit municipi i més aviat tímid. També és un individu que es dedica a ajudar a eradicar malalties que avui dia no tenen remei.

No és metge. No és farmacèutic. No té el menjador de casa empaperat de títols universitaris que, sovint, serveixen de ben poc. L'Ignasi és enginyer informàtic.

Un dia se li va ocórrer aplicar el que sabia fer allà on pogués tenir sortida, independentment que hi hagi crisi o no. Es va adonar que la indústria farmacèutica és un sector que no pot tenir crisi mai de la vida.

Va aplicar la informàtica a ajudar les indústries farmacèutiques a guanyar temps desenvolupant nous fàrmacs. Ho va convertir en un negoci i ara, amb 31 anys, es guanya així la vida.

Bingo! Al meu criteri, aquesta és la clau per arribar a l'èxit. Tant és que siguis enginyer informàtic, perruquer, pintor, mecànic o sastre. Si saps adaptar allò que saps fer a una necessitat, triomfaràs.

L'Ignasi és un dels dos protagonistes d'aquest capítol del "De 8 a Vuit". L'altra és la Bàrbara Vastenavond, una noia belga que fa uns anys va arribar a Catalunya. S'hi va enamorar i aquí la tenim.

Com a mare es va adonar que al nostre país hi havia una necessitat molt important. Molts pares obliden que han de passar-s'ho bé. És més, obliden que cal passar-s'ho molt bé, sobretot amb els fills (tinguin l'edat que tinguin).

La Bàrbara es va proposar passar-s'ho bomba. Se li va ocórrer que podia explicar com de bé s'ho passava perquè d'altres pares fessin el mateix.

Passar-s'ho bé i explicar-ho als altres. Dues coses molt simples. Però la Bàrbara en va treure petroli. Ho va convertir en el seu negoci. Ara no sap si està treballant, si està de festa o les dues coses a l'hora.

 

 

 

28/04/10

Capítol 3

 

Em pensava que els hippies de veritat no existien. Em pensava que el moviment de protesta consumista no era tan idealista com s'intenta vendre. Em pensava que aquells que volen viure al marge de les estructures actuals no aportaven cap contrapartida vàlida.

Existeix una família sencera que és hippy convençuda, que està en contra del consum massiu, que discrepen de com està estructurada la societat d'avui dia, que tenen una alternativa, que la practiquen i que viuen feliços. A més, els membres d'aquesta família són empresaris. I no tenen només una empresa, sinó que en tenen un parell.

Si algú em diu això ara fa uns mesos l'hagués enviat a fer punyetes a l'acte.

Pensava el mateix que vosaltres. Ho pensava fins que vaig conèixer els habitants de la Masia El Bolet. Només us diré que són una gent encantadora, intel•ligent, hospitalària fins a l'extrem, amable, emprenedora, empresària i hippy. Molt hippy! Hippies de debò, de veritat, autèntics. Hippies en un sentit insultantment bo de la paraula.

Discrepen de moltes coses que passen actualment. No les comparteixen. No les practiquen. Tenen una alternativa i ho demostren.

No em tatxeu de tarat. En aquest capítol del "De 8 a Vuit" us presentem l'Anna (una pastissera ecològica) i la Marina (una dissenyadora gràfica). Només us puc recomanar que les coneixeu en persona. A elles i a tota la seva família (que, per cert, no són pocs). Ja em direu.

 

Pàgina 2 de 3


© Xarxa Audiovisual Local
Logo_xtvl