Sobre el bloc

Es va quedar sense feina amb dos fills i una hipoteca. Va posar en marxa el seu projecte i es va donar feina a ell mateix. A més d’haver fet realitat el seu somni, ara és un emprenedor d’èxit. Milers de catalans han passat per situacions semblants i tots se n’han sortit. “De 8 a Vuit” mostra històries com aquesta. És una sèrie documental de 13 capítols que fomenta l’esperit emprenedor i la conciliació de la vida professional i de l’àmbit familiar.

Categories

30/06/10

Capítol 12

L'Albert Majós es defineix com a kamikaze i com a suïcida. Tot perquè no para de tenir idees d'aquelles que s'anomenen "de bumbèru". El que el fa diferent dels altres és que l'Albert les intenta posar a la pràctica. Però el millor de tot és que, a més a més, funcionen.

L'última de l'Albert ha estat treure's de la màniga un nou concepte per promocionar una entitat, un producte, una marca, etc. Es tracta de posar olor a les institucions. És alguna cosa així com l'olor corporativa. És el que ell anomena "màrqueting olfactiu".

Però a banda de tot plegat, l'Albert és un individu graciós, divertit, extrovertit i enginyós. Francament, el rodatge que vem fer amb ell va ser un dels més "catxondos" d'aquesta primera temporada del "De 8 a Vuit".

L'altre protagonista d'aquest capítol és el Jordi Bufí. És informàtic i, com tot emprenedor, ha hagut de suar sang per poder-se guanyar la vida amb el seu negoci. Ens va cridar l'atenció la seva capacitat d'adaptar unes habilitats a una oportunitat de mercat en un món on hi ha moltes coses investigades.

És cert que d'informàtics n'hi ha molts, que el món de la tecnologia corre a molta velocitat i que la majoria d'aquests àmbits estan molt explorats. Per tant, sembla difícil introduir-se en aquest mercat amb una solució innovadora i sense haver d'invertir una morterada que la majoria de mortals no tenim. Però en Jordi va saber trobar la seva fórmula. No us la perdeu.

 

 

23/06/10

Capítol 11

Muntar un projecte propi, donar-se feina a un mateix i acomplir un somni és dur. Molt dur. Gratificant a la llarga, però dur. Amb aquest capítol mirem de mostrar la vessant més crua per la què hem de passar els emprenedors. En major o menor mesura, tots passem per aquí.

En Gerard Marcó és un productor de cinema d'autèntica vocació. La seva passió no té límits i, francament, poques vegades he vist algú tan entregat com ell. No té por de res, està disposat a tot i no té res a perdre. El seu somni és produir una pel·lícula. I després una altra. I una altra, i una altra. És per això que va muntar "Més que films", una productora cinematogràfica per la qual està disposat a deixar-s'hi tot el que calgui i més. Ho demostra en cadascun dels frames del seu reportatge. No us el perdeu.

També us presentem la Carlotta i la Victòria. Totes dues han trobat una oportunitat de negoci d'aquelles que brillen amb llum pròpia. Ningú hi havia pensat, i era tan senzill com observar l'entorn. A partir d'aquí aquestes dues noies de Sant Feliu de Llobregat es van llençar al buit. Un altre camí gens fàcil i ple de dificultats.

Crear quelcom nou i fer-ho créixer és una de les coses més complicades que existeixen. Si demanes ajuda, t'exigiran resultats. Uns resultats que no podràs presentar perquè, justament, estàs proposant una cosa totalment nova. És aquí quan cal marcar diferències.

Si coneixeu algú que no estigui passant per un bon moment, si coneixeu algú amb alguna idea, si coneixeu algú que pensi que els somnis no es poden fer realitat, si coneixeu algú que pensa que per arribar lluny cal tenir molta sort o si coneixeu algú que es lleva cada dia per fer alguna cosa que no li agrada... recomaneu-li aquest capítol. Una demostració que existeix la fórmula per fer tot allò que se't passi pel cap. No cal fer màgia, cal posar-hi un parell...

 

 

16/06/10

Capítol 10

L'Oriol Garriga és un pallasso. Un pallasso que s'ha trobat fent de pare de família i fent d'empresari. Així és com es defineix ell mateix. I trobo que és una definició molt encertada.

Cal tenir en compte que fer de pallasso és una cosa molt seriosa. Seriosa i difícil. No hi ha res més difícil que fer riure als altres. A l'hora és una de les coses més gratificants que hi ha. Tenir una feina així és un luxe.

L'Oriol és un noi de vocació, i quan s'hi posa no hi ha qui el pari. Va començar en això dels espectacles de molt jove. Va iniciar la seva formació en el món del circ, un àmbit que no és ni de bon tros el que sembla.

Però l'Oriol té els seus objectius entre cella i cella i el seu fort és anar a totes. No va trigar gaire a deixar-se anar per la seva creativitat, a deixar de banda les directrius dels manuals per seguir els seus paràmetres. El camí no és gens fàcil, però allà el tenim. Donant-ho tot.

L'Oriol té tot el que ha de tenir un emprenedor: s'expressa de manera impecable i no li tremola el braç a l'hora d'iniciar un projecte, sigui quin sigui, amb l'objectiu de fer passar una bona estona als altres. A més, és un catxondo. Molt catxondo! Ja ho diu ell, és un pallasso. Un pallasso dels de vostè.

Els de BAUDpro tenim molta sort. Tenim sort de trobar de tant en tant personatges com l'Oriol. El vem descobrir amb "Circòpates", de manera que ja us podeu imaginar que hem xerrat amb ell en diverses ocasions. Però sempre ens sorprèn. Era totalment impossible que el "De 8 a Vuit" deixés de fer una visita a aquest nano. "Kinoa Espectacles", recordeu aquest nom.

"Si tu et mous, el món es mou". "Em diuen que sóc molt valenta, però no és valentia; és fer el que t'agrada". Així es presenta l'Eva Fernández, l'altra protagonista d'aquest capítol. Si l'Oriol té tots els ingredients necessaris per fer que un projecte personal triomfi, l'Eva no es queda gens curta. El que més em va sorprendre d'ella va ser la capacitat que té per llançar-se a la piscina.

Hi ha aigua? Sabré nedar? M'hi llenço i surto de dubtes! Aquest va ser el plantejament de l'Eva ara fa uns anys. Tenia un lloc de treball fixe, un bon sou i totes aquelles coses. Però sentia dins seu un no sé què que li feia ballar el cap. Li van proposar un projecte pilot de 3 mesos sense possibilitat de continuar més enllà del temps establert. Va deixar el seu lloc de treball, el seu sou fixe i a l'aigua!

I després què? Després s'ha espavilat. Ha sabut trobar-se un lloc i ara mateix sap que hi ha crisi perquè mira la TV, llegeix el diari i escolta la ràdio. Quan vaig entrevistar l'Eva em va donar una lliçó d'aquelles que cal apuntar. "Si tu et mous, el món es mou". Si encara no us heu mirat aquest capítol, correu a fer clic... és gratis!

 

09/06/10

Capítol 9

El reportatge de "La Peça Llarga" va ser, sens dubte, un dels rodatges d'aquest programa on millor ens ho hem passat. Fins el punt que ens vem oblidar en molts moments que estàvem treballant. Allò semblava una festa grossa amb els amics.

Vem pujar-hi un diumenge al matí. Prèviament havíem parlat amb el Joan, l'emprenedor en qüestió. Li havia explicat com ho faríem i el que necessitàvem. Ell ens va comentar que millor que féssim el reportatge en cap de setmana, que és quan li vénen famílies a la casa rural i es veu una mica de moviment. També ens va comentar que sovint hi organitza dinars amb amics i familiars i que, d'aquesta manera, els podia dir que traguessin el cap per allà.

El poder de convocatòria d'aquest nano és impressionant. Un grup d'entre 15-20 persones es va concentrar allà per fer claca. Allò era com un rodatge amb públic. Un públic molt catxondo, perquè realment es tracta d'una gent extremadament agradable i quan s'entesten a fer gresca creieu-me que en fan.

Tot plegat en un paratge típic pirinenc, a la vora d'un petit poble del Ripollès. En una casa rural de tota la vida, però amb totes les comoditats d'avui dia. Us recomano especialment que proveu el circuit de tir amb arc que el Joan té muntat als voltants de la masia. És una mena d'excursió per la muntanya on has de trobar un seguit d'animals de fusta (a mida real) i hi has d'anar clavant fletxes. No m'estranya que el Joan tingui l'objectiu de dedicar-se únicament i exclusiva a "La Peça Llarga". Realment, allà s'hi està molt i molt bé.

L'altre protagonista d'aquest capítol és l'Àlex Padró, un cerveser de Barcelona. No és un cerveser perquè li agradi molt la cervesa, que també. És cerveser perquè realment viu i rendeix culte a aquesta preuada beguda. S'agraeix tastar cervesa artesana a Catalunya com si anessis de viatge a la República Txeca o a Alemanya. Em pensava que per gaudir d'aquest plaer m'havia de fer un bon camí, però des que vaig descobrir "Glops" tinc clar que no cal. Us recomano especialment la cervesa "Glops Torrada". Si sou dels meus, que gaudiu amb un bon àpat i un bon beure, us encantarà. No cal dir que si teniu pensat aprendre a fer cervesa a casa no deixeu de mirar aquest capítol. L'Àlex explica que va començar a la cuina de casa i que va acabar muntant una fàbrica.

 

02/06/10

Capítol 8

Era un dijous al matí. Anàvem cap a Vic per a entrevistar una noia de 24 anys que es diu Marta, tot i que també es fa dir "Mar" (el seu nom artístic).

D'ella sabíem que va muntar un negoci al casc antic de la capital d'Osona anomenat Harmonia. Ens havia escrit un petit paràgraf que m'havia cridat força l'atenció: "ara mateix el meu dia a dia es basa en la lluita per poder tirar endavant. Sobreviure als quilòmetres dels dies fins arribar a un cim. Aquest cim serà trobar la estabilitat econòmica, valdre'm de manera autònoma, gaudir (encara més) de treballar per mi mateixa i poder crear nous projectes propis".

Sabíem que la "Mar" s'havia inventat un concepte força curiós, el de "moda-poètica". Se li va passar pel cap després d'haver ideat una col•lecció d'abrics inspirada en els anys '60. No va ser gratuïta la inspiració. Buscava commemorar d'aquesta manera la trajectòria literària de Miquel Martí i Pol. Cada abric de la col•lecció estava inspirat en un dels seus poemes.

Aquesta va ser la primera col•lecció de la marca "La Pensativa", un projecte en què hi està treballant conjuntament amb una de les seves amigues.

"La Pensativa" té una gran particularitat: totes les seves peces estan confeccionades a partir de la reutilització de teixits, d'ornaments i detalls reciclats o de roba en desús. Però sempre prenen com a fil conductor (mai millor dit) una temàtica o un concepte determinat.

Sabíem que la "Mar" feia tot això mentre estudiava confecció. També sabíem que té molt clar que tot plegat no és excusa per deixar d'escriure al seu bloc, ni per deixar de mirar-se totes les revistes de moda que et puguis imaginar (cal estar al lloro de les tendències), ni per abandonar les seves classes de pintura, ni molt menys per deixar d'anar amb els amics a sopar, a fer la cervesa, al teatre, a prendre el sol, d'excursió o al cine (versió original subtitulada en català, si us plau)**.

Sabíem que la "Mar" tanca la botiga dilluns, el dia que tenia menys afluència de visitants. Descansa dilluns, doncs? No! Dilluns se'n va a comprar els elements que ven i que no fabrica ella mateixa. Se'n va a voltar per Barcelona, París, Londres, Madrid o Milà entre d'altres.

Sabíem tot això mentre anàvem al cotxe a entrevistar-la. Jo, particularment, cada cop que vaig a fer una entrevista sento una sensació estranya. Una sensació a cavall entre nervis, angoixa, adrenalina i passió. Sempre la mateixa sensació. Tant és davant de qui hagi de seure: del personatge més fotografiat, de l'individu que busca poder, d'aquell que ja l'ha aconseguit o de qui és completament anònim. Sempre em passa pel cap el mateix fantasma: "com anirà la conversa?"

En aquest cas, sobre el paper, sabia que havia de seure davant d'una fora de sèrie. Coneixeu algú de 24 anys que tingui aquesta activitat? Coneixeu algú de 24 anys que decideixi muntar un negoci propi mentre estudia? Coneixeu algú de 24 anys que tingui aquesta valentia? Jo no en coneixia ningú. De fet, els vintanyeros més mediàtics que havia vist últimament havien estat els de Generación Ni-Ni" de La Sexta.

Quan vem veure la "Mar" en acció vem "flipar" (com diria ella). Evidentment, estàvem davant d'una emprenedora, d'una guanyadora nata, d'una piti-collons... D'una canya, vaja.

Duia la botiga, m'atreviria a dir, amb veterania. Sabia vendre magistralment. Sabia atraure visitants, clients, curiosos,...

Tot el seu negoci té una estètica i un estil determinat, però li sabia trobar el lloc a tot aquell qui entrava. Tenia molt clar com s'ha de tractar a tothom. I en les estones en què la botiga se li buidava del tot (poques, per cert) es posava a cosir.

Vem marxar de Vic amb la sensació que havíem encertat completament escollint la "Mar" per protagonitzar aquest capítol del "De 8 a Vuit". Evidentment, el programa dura el que dura i no ho podem mostrar tot. Però ho podeu descobrir vosaltres mateixos fent un cop d'ull a la "botiga-taller" de la "Mar" (Harmonia), al centre de Vic (C/ Cardona, 4).

Per cert, no sé si la "Mar" és molt mediàtica o què, però també tenia molt clar com facilitar la feina als que vénen a fer-te un reportatge per la TV. També tenia molt clar què fer perquè els reporters s'enduguin una bona sensació de tu. Creieu-me, això només ho saben fer una minoria molt minsa. Potser, gràcies a aquesta habilitat, li he dedicat tota aquesta parrafada.

Com a contrapunt us presentem el David Paz, un granger ecològic de la comarca de La Segarra. Per cert, no deixeu passar l'oportunitat de tastar un dels seus pollastres. Espectaculars!

 

**Aquesta aportació és meva. Perdona "Mar", no sé si hi estaràs d'acord. Però és que amb tot el que s'està dient últimament, què voleu que us digui... ja cansa...

 

Pàgina 1 de 2


© Xarxa Audiovisual Local
Logo_xtvl