Sobre el bloc

Es va quedar sense feina amb dos fills i una hipoteca. Va posar en marxa el seu projecte i es va donar feina a ell mateix. A més d’haver fet realitat el seu somni, ara és un emprenedor d’èxit. Milers de catalans han passat per situacions semblants i tots se n’han sortit. “De 8 a Vuit” mostra històries com aquesta. És una sèrie documental de 13 capítols que fomenta l’esperit emprenedor i la conciliació de la vida professional i de l’àmbit familiar.

Categories

26/05/10

Capítol 7

Valentia, optimisme, esforç i un pèl de bogeria. Aquestes són les paraules que em vénen al cap quan recordo els dos protagonistes d'aquest capítol del "De 8 a Vuit". El millor de tot és que, a simple vista, són molt diferents entre ells.

Per un costat l'Adrià Russo, un enginyer que està revolucionant el món de les telecomunicacions. Per l'altre la Mònica Fontseca, una entrenadora esportiva que ajuda a la gent a viure més relaxadament. L'Adrià té un posat més aviat sobri. La Mònica llueix un look força alternatiu. Però tant l'Adrià com la Mònica van decidir un bon dia nedar a contracorrent.

Tots dos van decidir guanyar-se la vida amb negocis arriscats. L'un perquè plantejava quelcom totalment novedós i desconegut. L'altra perquè havia de fer front a una forta despesa i, com la majoria de mortals, tan sols tenia uns petits estalvis.

Tots dos han hagut de superar adversitats. Tots dos han sentit allò de: "us heu tornat bojos!". Cap dels dos en va fer cas. L'Adrià es va aventurar després de quedar-se sense feina. La Mònica es va tirar a la piscina en detectar una possible necessitat.

Tots dos veuen llum allà on la majoria de gent veu un fosc túnel. L'Adrià assegura amb alegria que el 2009 va ser el millor any des que va muntar el seu negoci. La Mònica afirma amb contundència que "les crisis estan plenes d'oportunitats, i que tu tan sols has de trobar la teva".

Tots dos han transformat el seu esforç, el seu punt de vista diferent i el seu optimisme en resultats. A tots dos els va bé. Tots dos se n'han sortit. Tots dos saben com és de complicat dependre només d'ells mateixos. Tots dos seguiran donant-ho tot. A cap dels dos els han regalat res.

Si la crisi us ha afectat de ple, si no esteu passant pel millor moment, si n'heu pensat alguna i molts us prenen per bojos o si us sentiu identificats amb tot plegat, us recomano especialment aquest capítol del "De 8 a Vuit". Penseu que TOTS hem passat pel mateix.

 

 

19/05/10

Capítol 6

"En època de crisi la comunicació és imprescindible per sobreviure. Mireu el Titànic quan s'enfonsa. Les barques de rescat només recullen la gent que aguanta cridant i demanant auxili". Aquesta és una de les millors analogies que he sentit últimament sobre la importància de la comunicació corporativa.

Me la va deixar anar el Jordi Pérez, un jove consultor de màrqueting molt enfocat en les noves tecnologies. Ho va fer tranquil, distès, al sofà de casa, mentre l'entrevistava per aquest programa.

El cas del Jordi és força peculiar. Va començar en això del màrqueting de forma clàssica. No va vendre enciclopèdies porta a porta, però poc li va faltar. Ell tenia molt clar que el futur està en saber transmetre un missatge aprofitant les eines massives que fa només 4 dies que tenim a l'abast.

Sota premisses com aquesta s'ha muntat tot un univers que, al meu criteri, és un immillorable exemple de com són els nous empresaris de Catalunya, aquells a qui els espera un futur més que prometedor. Fora corbates, fora caliquenyos i fora totes les fórmules que han caracteritzat els empresaris que hi havia fins ara (aquests que ens han portat, entre d'altres, a la pitjor crisi econòmica de la història des del Crack del '29).

El nou màrqueting. Aquest va ser el pal de paller del negoci que va muntar el Jordi. No només es va treure tot el suc a ell mateix, sinó que també va saber veure una bona oportunitat i va trobar la fórmula per anar pujant graons sense haver de deixar-se una morterada pel camí.

Molts recorden Thomas Jefferson per haver dit: "The man who stops advertising to save money is like the man who stops the clock to save time" (aturar la inversió en publicitat per estalviar diners és com aturar el rellotge per no perdre temps). No sé si al Jordi Pérez el recordaran per la seva analogia del Titànic. Jo, almenys, sí que ho faré.

En la història del Jordi se centra aquest capítol del "De 8 a Vuit". Com a contrapunt la Sílvia Edo, una òptica-optometrista del Vendrell que fa poc ha pres el relleu al capdavant d'un negoci familiar.

 

12/05/10

Capítol 5

Les crisis són grans oportunitats. Només cal veure-les. Cal gaudir-les. De vegades les crisis són, fins i tot, necessàries. Només amb una gran crisi hom pot trobar el canvi de rumb que necessitava a la vida.

Els germans Aguilera s'havien dedicat des de sempre al gènere de punt. Tenien un negoci familiar a Igualada. No era pas nou, ja feia unes quantes generacions que funcionava.

Un bon dia el negoci es va enfonsar irrevocablement. No només el dels Aguilera. La indústria tèxtil es va ensorrar a tota la comarca de l'Anoia. No hi havia marxa enrere. Es van quedar sense feina. Amb una mà al davant i una altra al darrere.

Quina gran sort que van tenir els germans Aguilera! Per algú altre, aquesta situació hauria estat totalment dramàtica. Però per un guanyador, per un romàntic, per un que té mentalitat positiva... per un emprenedor això és una gran sort.

El germà gran dels Aguilera, el José Luis, tenia una gran passió: les motos. El petit, en Xavier, era un malalt de volar amb globus. Quan no estaven treballant, estaven submergits ens els seus hobbies. L'un a cop de gas per la carretera. L'altre, als núvols.

Com que ja no podien treballar perquè el negoci de tota la vida s'havia anat a dida, no tenien res millor a fer que dedicar-se al que més els agradava.

Ara viuen justament d'això, de les seves passions. Han convertit els respectius hobbies en els seus nous negocis. No ha estat gens fàcil. Ningú diu que hagi de ser-ho. Però és evident que no podien escapar de les càmeres del "De 8 a Vuit".

 

05/05/10

Capítol 4

De vegades seus a xerrar amb gent que en sap molt més que tu. Que et dóna 10.000 voltes. Que té uns coneixements que ni t'imagines. De vegades et trobes amb gent així. T'hi has de seure davant i l'has d'entrevistar. Això és una de les coses maques que té aquest ofici.

A simple vista, l'Ignasi Belda és un noi de 31 anys. Trempat, amb un cert tarannà de petit municipi i més aviat tímid. També és un individu que es dedica a ajudar a eradicar malalties que avui dia no tenen remei.

No és metge. No és farmacèutic. No té el menjador de casa empaperat de títols universitaris que, sovint, serveixen de ben poc. L'Ignasi és enginyer informàtic.

Un dia se li va ocórrer aplicar el que sabia fer allà on pogués tenir sortida, independentment que hi hagi crisi o no. Es va adonar que la indústria farmacèutica és un sector que no pot tenir crisi mai de la vida.

Va aplicar la informàtica a ajudar les indústries farmacèutiques a guanyar temps desenvolupant nous fàrmacs. Ho va convertir en un negoci i ara, amb 31 anys, es guanya així la vida.

Bingo! Al meu criteri, aquesta és la clau per arribar a l'èxit. Tant és que siguis enginyer informàtic, perruquer, pintor, mecànic o sastre. Si saps adaptar allò que saps fer a una necessitat, triomfaràs.

L'Ignasi és un dels dos protagonistes d'aquest capítol del "De 8 a Vuit". L'altra és la Bàrbara Vastenavond, una noia belga que fa uns anys va arribar a Catalunya. S'hi va enamorar i aquí la tenim.

Com a mare es va adonar que al nostre país hi havia una necessitat molt important. Molts pares obliden que han de passar-s'ho bé. És més, obliden que cal passar-s'ho molt bé, sobretot amb els fills (tinguin l'edat que tinguin).

La Bàrbara es va proposar passar-s'ho bomba. Se li va ocórrer que podia explicar com de bé s'ho passava perquè d'altres pares fessin el mateix.

Passar-s'ho bé i explicar-ho als altres. Dues coses molt simples. Però la Bàrbara en va treure petroli. Ho va convertir en el seu negoci. Ara no sap si està treballant, si està de festa o les dues coses a l'hora.

 

 

 

28/04/10

Capítol 3

 

Em pensava que els hippies de veritat no existien. Em pensava que el moviment de protesta consumista no era tan idealista com s'intenta vendre. Em pensava que aquells que volen viure al marge de les estructures actuals no aportaven cap contrapartida vàlida.

Existeix una família sencera que és hippy convençuda, que està en contra del consum massiu, que discrepen de com està estructurada la societat d'avui dia, que tenen una alternativa, que la practiquen i que viuen feliços. A més, els membres d'aquesta família són empresaris. I no tenen només una empresa, sinó que en tenen un parell.

Si algú em diu això ara fa uns mesos l'hagués enviat a fer punyetes a l'acte.

Pensava el mateix que vosaltres. Ho pensava fins que vaig conèixer els habitants de la Masia El Bolet. Només us diré que són una gent encantadora, intel•ligent, hospitalària fins a l'extrem, amable, emprenedora, empresària i hippy. Molt hippy! Hippies de debò, de veritat, autèntics. Hippies en un sentit insultantment bo de la paraula.

Discrepen de moltes coses que passen actualment. No les comparteixen. No les practiquen. Tenen una alternativa i ho demostren.

No em tatxeu de tarat. En aquest capítol del "De 8 a Vuit" us presentem l'Anna (una pastissera ecològica) i la Marina (una dissenyadora gràfica). Només us puc recomanar que les coneixeu en persona. A elles i a tota la seva família (que, per cert, no són pocs). Ja em direu.

 

Pàgina 2 de 3


© Xarxa Audiovisual Local
Logo_xtvl