Sobre el bloc

Es va quedar sense feina amb dos fills i una hipoteca. Va posar en marxa el seu projecte i es va donar feina a ell mateix. A més d’haver fet realitat el seu somni, ara és un emprenedor d’èxit. Milers de catalans han passat per situacions semblants i tots se n’han sortit. “De 8 a Vuit” mostra històries com aquesta. És una sèrie documental de 13 capítols que fomenta l’esperit emprenedor i la conciliació de la vida professional i de l’àmbit familiar.

Categories

07/07/10

Capítol 13

"Si estàs disposat a fer el que calgui per dedicar-te al que realment t'agrada, te'n sortiràs". Gran frase, aquesta. Me la va deixar anar un pallasso. Perdó, un senyor pallasso! Així és com es presenta actualment el Pep Ayora.

En Pep és un personatge únic. Es dedica a repartir alegria allà on el criden. Però no sempre ha estat així.

Abans era un senyor més aviat avorrit. Es llevava cada dia per vestir-se impecablement amb americana, camisa, pantalons i una corbata d'aquelles que fan de vostè. Ho feia per anar al seu despatx, on es passava les hores mortes fent de directiu en una empresa multinacional.

Un dia en Pep es va plantar al despatx del director general:

- "Senyor, Plego! Aquí té la meva dimissió irrevocable".
- "No intenti convèncer-me perquè no ho faci, està decidit".
- "No em demani motius, no n'hi ha".
- "No pensi que marxo a la competència, no ho penso fer".
- "Me'n vaig a fer de pallasso!".

La Irene Belenguer també va optar per això dels girs de 180º. Ella és una noia valenciana que treballava al món audiovisual, especialitzada en la producció.

Farta de la precarietat del sector i de la deshumanització que duen a terme algunes productores, va decidir plantar-se.

Se li donen bé les manualitats, de manera que va tirar per aquí. Carregada de coratge i de valentia va llençar al mercat un nou concepte de complements artesans.

Hem escollit el Pep i la Irene per tancar aquesta primera temporada del "De 8 a Vuit". Darrere de les càmeres hem viscut una experiència molt enriquidora, divertida i agradable. El resultat han estat aquests 13 capítols que heu anat seguint.

Sé que sembla tòpic i fins i tot nyonya, però us agraïm de tot cor que hàgiu estat a l'altre cantó de la pantalla, ja sigui mirant la TV convencional, la TV per Internet o ambdues opcions.

Tant de bo el "De 8 a Vuit" tingui continuïtat. Això, malauradament, no depèn de nosaltres.

Personalment m'ha entusiasmat conèixer tota aquesta fauna capaç de treballar més de 12 hores cada dia, peti qui peti. Aquesta gent que ens posem en marxa a les 8 i no parem, com a mínim, fins les vuit.

 

 

16/06/10

Capítol 10

L'Oriol Garriga és un pallasso. Un pallasso que s'ha trobat fent de pare de família i fent d'empresari. Així és com es defineix ell mateix. I trobo que és una definició molt encertada.

Cal tenir en compte que fer de pallasso és una cosa molt seriosa. Seriosa i difícil. No hi ha res més difícil que fer riure als altres. A l'hora és una de les coses més gratificants que hi ha. Tenir una feina així és un luxe.

L'Oriol és un noi de vocació, i quan s'hi posa no hi ha qui el pari. Va començar en això dels espectacles de molt jove. Va iniciar la seva formació en el món del circ, un àmbit que no és ni de bon tros el que sembla.

Però l'Oriol té els seus objectius entre cella i cella i el seu fort és anar a totes. No va trigar gaire a deixar-se anar per la seva creativitat, a deixar de banda les directrius dels manuals per seguir els seus paràmetres. El camí no és gens fàcil, però allà el tenim. Donant-ho tot.

L'Oriol té tot el que ha de tenir un emprenedor: s'expressa de manera impecable i no li tremola el braç a l'hora d'iniciar un projecte, sigui quin sigui, amb l'objectiu de fer passar una bona estona als altres. A més, és un catxondo. Molt catxondo! Ja ho diu ell, és un pallasso. Un pallasso dels de vostè.

Els de BAUDpro tenim molta sort. Tenim sort de trobar de tant en tant personatges com l'Oriol. El vem descobrir amb "Circòpates", de manera que ja us podeu imaginar que hem xerrat amb ell en diverses ocasions. Però sempre ens sorprèn. Era totalment impossible que el "De 8 a Vuit" deixés de fer una visita a aquest nano. "Kinoa Espectacles", recordeu aquest nom.

"Si tu et mous, el món es mou". "Em diuen que sóc molt valenta, però no és valentia; és fer el que t'agrada". Així es presenta l'Eva Fernández, l'altra protagonista d'aquest capítol. Si l'Oriol té tots els ingredients necessaris per fer que un projecte personal triomfi, l'Eva no es queda gens curta. El que més em va sorprendre d'ella va ser la capacitat que té per llançar-se a la piscina.

Hi ha aigua? Sabré nedar? M'hi llenço i surto de dubtes! Aquest va ser el plantejament de l'Eva ara fa uns anys. Tenia un lloc de treball fixe, un bon sou i totes aquelles coses. Però sentia dins seu un no sé què que li feia ballar el cap. Li van proposar un projecte pilot de 3 mesos sense possibilitat de continuar més enllà del temps establert. Va deixar el seu lloc de treball, el seu sou fixe i a l'aigua!

I després què? Després s'ha espavilat. Ha sabut trobar-se un lloc i ara mateix sap que hi ha crisi perquè mira la TV, llegeix el diari i escolta la ràdio. Quan vaig entrevistar l'Eva em va donar una lliçó d'aquelles que cal apuntar. "Si tu et mous, el món es mou". Si encara no us heu mirat aquest capítol, correu a fer clic... és gratis!

 

09/06/10

Capítol 9

El reportatge de "La Peça Llarga" va ser, sens dubte, un dels rodatges d'aquest programa on millor ens ho hem passat. Fins el punt que ens vem oblidar en molts moments que estàvem treballant. Allò semblava una festa grossa amb els amics.

Vem pujar-hi un diumenge al matí. Prèviament havíem parlat amb el Joan, l'emprenedor en qüestió. Li havia explicat com ho faríem i el que necessitàvem. Ell ens va comentar que millor que féssim el reportatge en cap de setmana, que és quan li vénen famílies a la casa rural i es veu una mica de moviment. També ens va comentar que sovint hi organitza dinars amb amics i familiars i que, d'aquesta manera, els podia dir que traguessin el cap per allà.

El poder de convocatòria d'aquest nano és impressionant. Un grup d'entre 15-20 persones es va concentrar allà per fer claca. Allò era com un rodatge amb públic. Un públic molt catxondo, perquè realment es tracta d'una gent extremadament agradable i quan s'entesten a fer gresca creieu-me que en fan.

Tot plegat en un paratge típic pirinenc, a la vora d'un petit poble del Ripollès. En una casa rural de tota la vida, però amb totes les comoditats d'avui dia. Us recomano especialment que proveu el circuit de tir amb arc que el Joan té muntat als voltants de la masia. És una mena d'excursió per la muntanya on has de trobar un seguit d'animals de fusta (a mida real) i hi has d'anar clavant fletxes. No m'estranya que el Joan tingui l'objectiu de dedicar-se únicament i exclusiva a "La Peça Llarga". Realment, allà s'hi està molt i molt bé.

L'altre protagonista d'aquest capítol és l'Àlex Padró, un cerveser de Barcelona. No és un cerveser perquè li agradi molt la cervesa, que també. És cerveser perquè realment viu i rendeix culte a aquesta preuada beguda. S'agraeix tastar cervesa artesana a Catalunya com si anessis de viatge a la República Txeca o a Alemanya. Em pensava que per gaudir d'aquest plaer m'havia de fer un bon camí, però des que vaig descobrir "Glops" tinc clar que no cal. Us recomano especialment la cervesa "Glops Torrada". Si sou dels meus, que gaudiu amb un bon àpat i un bon beure, us encantarà. No cal dir que si teniu pensat aprendre a fer cervesa a casa no deixeu de mirar aquest capítol. L'Àlex explica que va començar a la cuina de casa i que va acabar muntant una fàbrica.

 

26/05/10

Capítol 7

Valentia, optimisme, esforç i un pèl de bogeria. Aquestes són les paraules que em vénen al cap quan recordo els dos protagonistes d'aquest capítol del "De 8 a Vuit". El millor de tot és que, a simple vista, són molt diferents entre ells.

Per un costat l'Adrià Russo, un enginyer que està revolucionant el món de les telecomunicacions. Per l'altre la Mònica Fontseca, una entrenadora esportiva que ajuda a la gent a viure més relaxadament. L'Adrià té un posat més aviat sobri. La Mònica llueix un look força alternatiu. Però tant l'Adrià com la Mònica van decidir un bon dia nedar a contracorrent.

Tots dos van decidir guanyar-se la vida amb negocis arriscats. L'un perquè plantejava quelcom totalment novedós i desconegut. L'altra perquè havia de fer front a una forta despesa i, com la majoria de mortals, tan sols tenia uns petits estalvis.

Tots dos han hagut de superar adversitats. Tots dos han sentit allò de: "us heu tornat bojos!". Cap dels dos en va fer cas. L'Adrià es va aventurar després de quedar-se sense feina. La Mònica es va tirar a la piscina en detectar una possible necessitat.

Tots dos veuen llum allà on la majoria de gent veu un fosc túnel. L'Adrià assegura amb alegria que el 2009 va ser el millor any des que va muntar el seu negoci. La Mònica afirma amb contundència que "les crisis estan plenes d'oportunitats, i que tu tan sols has de trobar la teva".

Tots dos han transformat el seu esforç, el seu punt de vista diferent i el seu optimisme en resultats. A tots dos els va bé. Tots dos se n'han sortit. Tots dos saben com és de complicat dependre només d'ells mateixos. Tots dos seguiran donant-ho tot. A cap dels dos els han regalat res.

Si la crisi us ha afectat de ple, si no esteu passant pel millor moment, si n'heu pensat alguna i molts us prenen per bojos o si us sentiu identificats amb tot plegat, us recomano especialment aquest capítol del "De 8 a Vuit". Penseu que TOTS hem passat pel mateix.

 

 

19/05/10

Capítol 6

"En època de crisi la comunicació és imprescindible per sobreviure. Mireu el Titànic quan s'enfonsa. Les barques de rescat només recullen la gent que aguanta cridant i demanant auxili". Aquesta és una de les millors analogies que he sentit últimament sobre la importància de la comunicació corporativa.

Me la va deixar anar el Jordi Pérez, un jove consultor de màrqueting molt enfocat en les noves tecnologies. Ho va fer tranquil, distès, al sofà de casa, mentre l'entrevistava per aquest programa.

El cas del Jordi és força peculiar. Va començar en això del màrqueting de forma clàssica. No va vendre enciclopèdies porta a porta, però poc li va faltar. Ell tenia molt clar que el futur està en saber transmetre un missatge aprofitant les eines massives que fa només 4 dies que tenim a l'abast.

Sota premisses com aquesta s'ha muntat tot un univers que, al meu criteri, és un immillorable exemple de com són els nous empresaris de Catalunya, aquells a qui els espera un futur més que prometedor. Fora corbates, fora caliquenyos i fora totes les fórmules que han caracteritzat els empresaris que hi havia fins ara (aquests que ens han portat, entre d'altres, a la pitjor crisi econòmica de la història des del Crack del '29).

El nou màrqueting. Aquest va ser el pal de paller del negoci que va muntar el Jordi. No només es va treure tot el suc a ell mateix, sinó que també va saber veure una bona oportunitat i va trobar la fórmula per anar pujant graons sense haver de deixar-se una morterada pel camí.

Molts recorden Thomas Jefferson per haver dit: "The man who stops advertising to save money is like the man who stops the clock to save time" (aturar la inversió en publicitat per estalviar diners és com aturar el rellotge per no perdre temps). No sé si al Jordi Pérez el recordaran per la seva analogia del Titànic. Jo, almenys, sí que ho faré.

En la història del Jordi se centra aquest capítol del "De 8 a Vuit". Com a contrapunt la Sílvia Edo, una òptica-optometrista del Vendrell que fa poc ha pres el relleu al capdavant d'un negoci familiar.

 

Pàgina 1 de 2


© Xarxa Audiovisual Local
Logo_xtvl